dilluns, juliol 14, 2014

Microblog a cop de twit (recull 37)


Alguns twits de les darreres setmanes presentats en forma d'amanida microblog:

SOBIRANISME:
  • Si Espanya volgués retenir Catalunya només caldria que deixés d'intentar controlar-la.
  • No som una diversitat molesta que demana tolerància, som un país que exerceix la llibertat.
  • Repassant el sector i l'activitat econòmica dels amics del #PuenteAéreo. Més oligarques que empresaris. Més amiguisme que dinamisme.
POLÍTICA:
  • Qui voldria ser súbdit podent ser ciutadà?
  • La monarquia com a forma de govern és atàvica i sentimental, el republicanisme espanyol també.
  • De vegades "social" va més enllà de ser un simple adjectiu per convertir-se en una coartada política.
  • La Internacional Papanates és la principal organització política del país. Centenars de milers de militants actius arreu de Catalunya.
  • Els revolucionaris resulten simpàtics i fan molta gràcia, molta. Fins que venen a fer la revolució a tocar de casa.
  • La societat s'allunya dels partits perquè són rígids i verticals però també per manca de compromís. Pontificar sense arromangar-se.
  • Escoltar més a qui més soroll fa, és això la democràcia participativa?
MISCELÀNIA:
  • Volent ser originals amb els noms dels nens acaben sent tots iguals, igual d'estrambòtics.
  • El record de #1914, una empenta d'europeisme oportuna i necessària.
  • Si tothom es dedica a les acceleradores, els forums de biz angels i el coaching, qui construirà empreses productives de les de debò?

Microblog a cop de twit (recull 36)






Alguns twits de les darreres setmanes presentats en forma d'amanida microblog:


SOBIRANISME:
  • La majoria democràtica contra l'Estat i l'exercit. Quin cop d'Estat més estrany...
  • Caminant sol vas de pressa. Acompanyat vas més lluny. Mal acompanyat no vas enlloc.
  • Contra la voluntat catalana de ser no hi ha una voluntat catalana de no ser sinó una voluntat espanyola de no deixar ser.
POLÍTICA:
  • Com que els debats de veritat fan mandra dediquem les campanyes a comentar anècdotes i relliscades. Política de cafè.
  • La participació desbocada d'una assemblea qualsevol és, tot sovint, la darrera disfressa del centralisme democràtic.
  • Nou de cada deu burgesos són fills de proletari però n'hi ha que encara s'entesten a fer la respiració assistida a la lluita de classes.
  • Hi ha un liberalisme bord que veu l'Estat com l'únic gran enemic. L'Estat amenaça la llibertat però tots els altres grans poders també.
  • L'aeroport de Barajas es dirà #AdolfoSuárez. Metàfora de la Transició.
  • Una infraestructura d'èxit que ara no troba el seu lloc al món Quan es prometen grans increments en una o altra despesa pública caldria explicar allò que es deixarà de fer per equilibrar els comptes.
MISCELÀNIA:
  • La privacitat d'ahir ja no existeix. Ara el món és un panòptic. Tot és susceptible de ser conegut, per bé i per mal.
  • Joves de 35 anys. Joves que, biològicament, podrien ser avis.
  • És extraordinari (i estrany!) que un país que llegeix més aviat poc tingui la festa del llibre més popular i sentida del món.

dimecres, juliol 09, 2014

Microblog a cop de twit (recull 35)


Alguns twits dels darrers mesos presentats en forma d'amanida microblog:


POLÍTICA:
  • Les primàries d'alguns partits recorden les llistes obertes al Senat. Una bona eina amb candidats pobres que acaba sent poc útil. 
  • Els ciutadans no es refien dels polítics però els hi confien el control del 50% de la riquesa nacional. Lògica socialista. 
  • El llegat de la Transició té més esquerdes, taques i racons que no semblava. Un èxit caducat.
  • Començarem a entendre millor el passat recent quan sapiguem diferenciar antifranquisme (tot) i oposició democràtica (força més petita). 
  • Polítics que abandonen el seu partit per diferències ideològiques tot just després de saber que ja no aniran a les llistes.   
SOCIETAT:
  • Les converses de whatsapp d'avui mataran els personatges públics de demà. Cap reputació aguantarà el que s'hi diu. 
  • De la crisi ningú no n'ha après res. Tothom la interpreta a la seva manera per justificar idees que ja tenia abans que comencés. #patirem 
  • Hem canviat els mossens pels tertulians. El cas és no llegir la Bíblia directament. Inèrcia catòlica. 
  • Seria interessant sentir el que alguns dirien sobre el burca si fos cosa d'integristes catòlics. Impostures del multiculturalisme. 
  • La informació de qualitat podrà seguir sent de pagament però NOMÉS la informació de qualitat. El canvi de model demana un salt d'exigència. 
  • Els plans estratègics són els nous plans quinquennals. Es presenten com una eina per resoldre-ho tot però no resolen res. 
MISCELÀNIA:
  • "Què faries si sabessis que no fracassaràs?" No és una pregunta, és un passaport. 
  • La fisiologia del cervell potser ens fa rèptils i mamífers primaris però el neocòrtex dels haitians és igual de prim que el dels holandesos. 
  • Dijous gras (versió 2014). Botifarra d'ou liofilitzat i tofu. Coca integral de llardons de gall d'indi baix en sal.

dissabte, abril 19, 2014

Microblog a cop de twit (recull 34)

 
Alguns twits dels últims mesos presentats en forma d'amanida microblog:

UCRAÏNA: 
  • Ucraïna, un altre règim autoritari que s'esvaeix inesperadament una tarda de divendres. Rigidesa que semblava solidesa. 
  • A Rússia la va fer créixer la geografia i l'enterrarà la demografia. Cent milions de russos no podran retenir el cor continental del món. 
  • El #lebensraum és una idea injusta i generadora de caos però es manté com una de les forces fonamentals de la #geopolítica d'ara mateix. 
  • Ucraïna és un dels racons del planeta on l'argument de la integritat territorial resulta més impostat i ridícul. #1918 #1945 #1954 #1991 
  • Guanyar Ucraïna perdent Crimea no és un mal negoci pels interessos europeus. Que els escarafalls no facin que sembli una derrota. 
ECONOMIA: 
  • Quan l'Estat del benestar tot just naixia n'hi havia que ja el veien en perill. Més pendents del fantasma del llop que de les ovelles. 
  • Una societat que ho fa tot pensant en la minoria que no pot acabarà en la impotència general. Caritat no, oportunitats! 
  • La mística de l'emprenedor té la seva gràcia però construir una empresa és alguna cosa més que un #elevatorpitch. 
SOBIRANISME: 
  • Si el pacte és impossible el debat es clarifica dramàticament. O rendició o resistència. I vostès, què trien? 
  • Que la democràcia divideix i tensiona és un argument recurrent de totes les dictadures. Vista des de dalt la tirania és harmonia pura. 
  • Hòbbits orgullosos però amb ambicions èlfiques. Hòbbits, sí, però amb aires Baggins.

dimecres, febrer 12, 2014

Microblog a cop de twit (recull 33)



Alguns twits dels últims mesos presentats en forma d'amanida microblog:






SOCIETAT I CULTURA:





  • Una creu a la paret fa vell i arnat però una dotzena de Budes repartits per casa fan modern i espiritual. Coses de l'estupidesa líquida. 
  • Per conèixer els riscos socials i polítics de l'envelliment europeu n'hi ha prou escoltant una tertúlia d'avis en un cafè qualsevol. 
  • Costa de creure que cap dona triï lliurement viure sota una presó de tela. Ni religió ni cultura justifiquen aquesta humiliació pública. 
  • A poc a poc assumirem que tot allò que fem, diem o escrivim és públic o ho acabarà sent. El món es fa transparent, per bé i per mal.



ECONOMIA:


  • Dècades de creixement van construir el personatge del nou ric. Prepotència i confiança amb efectes socials, econòmics i polítics. 
  • Els últims anys han fet aparèixer un nou pobre que ningú no esperava i les conseqüències del fenomen encara no s'han deixat sentir. 
  • La desigualtat pot ser un estímul enmig del creixement però.en temps de pessimisme econòmic més aviat genera frustració i ressentiment



SOBIRANISME:


  • La "conllevancia" ha estat impossible perquè no l'havia entés ningú. Nosaltres tampoc.
  • Els discursos es poden assemblar però seria bò no confondre els segrestadors amb la gent que pateix la síndrome d'Estocolm. 
  • Fa angúnia veure tant d'enyor pels anys en que el terrorisme era l'excusa perfecta per l'immobilisme.
  • Ser #unpaísnormal per poder ser #unpaísextraordinari.

dimecres, gener 01, 2014

Microblog a cop de twit (recull 32)


POLÍTICA:
  • Si els liberals del segle XIX sabessin que hi ha gent que s'autodefineix com a liberal-conservadora quedarien força desconcertats.
  • Les constitucions sempre moren del mateix mal: calcificació.
  • El neoliberalisme és un liberalisme mancat de sornegueria.
  • Gent que no creu en els polítics perquè fora de càmara tots són amics. Haurien de recordar com són els països on els polítics són enemics.
SOBIRANISME:
  • Un moderat sense interlocutor acabarà sent un covard o un derrotat. Pidolar diàleg no el farà més possible sinó menys.
  • Hi ha el discurs de la por i hi ha el discurs del poruc i el segon és més trist i preocupant que el primer.
  • A poc a poc es confirma que, fora dels dubtes sobre l'Euro i la UE, Espanya no té res a oferir. Absolutament res. Només por i amenaces.

MISCELÀNIA:

  • Saber quines preguntes fer. Saber a qui fer-les. Escoltar, escoltar de debò. I poca cosa més...
  • Potser els problemes de qualitat fan perdre temps i diners però no està clar que les auditories de qualitat en facin perdre massa menys.
  • Pel Camp de Tarragona i les comarques de l'Ebre la marca #CatalunyaSud és una oportunitat. Un bon posicionament regional.

dijous, desembre 19, 2013

Microblog a cop de twit (recull 31)


 
Alguns twits de les darreres setmanes presentats en forma d'amanida microblog:

 
POLÍTICA:
  • En política la sordesa i l'autisme resulten letals.
  • Costa mantenir la fe en la democràcia després d'una reunió de la comunitat de veïns.
  • Els herois no existeixen. Tots els grans homes carreguen racons foscos. Tenim massa ganes d'escriure noves vides de sants.
  • Els polítics i ciutadans que van aixecar l'Alemanya de Bonn es van formar a les escoles del nazisme. El món no se salva a les aules, per bé i per mal.
SOCIETAT I CULTURA:
  • Ambició menestral. Orgull menestral. Passió menestral. No són oxímorons, és el camí del mig a la catalana.
  • Així doncs la literatura irlandesa no existeix?
  • La història té inèrcia. El passat no dibuixa el present però l'orienta i el condiciona amb molta força.
  • Tenir fe en la raó, la ciència i la tecnologia, és un contrasentit?
ESPANYA: 
  • Va canviar la gent, va canviar la política i va canviar el món però l'ànima de l'Estat es manté com la gran constant tràgica d'Espanya.
  • Es pensaven que morint #Franco s'acabava el franquisme i va resultar que només es transformava. Franquisme democràtic.
  • Les elits extractives, els monopolis paraestatals, l'agressivitat, el centralisme desacomplexat, la unicitat de poders. Franquisme dolç.
  • Espanya és un país modest mancat de modèstia. Una mala combinació.

dimecres, octubre 09, 2013

Decàleg de geopolítica catalana


Aquest post recull quatre articles publicats al diari Nació Digital
entre els mesos de juliol i setembre de 2013.
 
 
“Està totalment per fer una geopolítica catalana del futur.”

Àngel Castiñeira, professor d'ESADE i membre del CATN*

La geopolítica és un joc d'estats. Les regions no hi juguen, són jugades. Fa segles que Catalunya va perdre la condició d'actor polític internacional i no hi ha mapa que guiï el camí global del futur Estat català. Definir els interessos, les orientacions, les estratègies i les palanques de la geopolítica catalana serà essencial per garantir la viabilitat de la Catalunya sobirana i el seu encaix al concert internacional. A continuació s'apunta un assaig de decàleg que busca contribuir al debat sobre la qüestió.

1) Política ibèrica: deia Francesc Cambó que fins i tot després d'una hipotètica independència Catalunya hauria de buscar un nou acord de convivència amb Espanya perquè el marc ibèric era tan important que resultava ineludible. El context ha canviat i el paraigua europeu dóna un marge que no existia a principis de segle XX però Espanya continua sent vital, per bé i per mal, per als interessos catalans Potser resulta paradoxal però l'endemà de la independència la relació amb l'Estat espanyol serà la peça més important de l'estratègia exterior catalana.

Espanya és i serà el principal soci comercial de Catalunya, el seu veí més pròxim i rellevant, un país amb qui es comparteixen infraestructures bàsiques, grans conques hidràuliques, segles d'història comuna i profundíssims lligams socials i familiars. Un Estat català amb Espanya en contra sumarà dificultats i reptes que seria millor evitar. El repartiment del deute, la pressió europea i la negociació d'un fons decreixent que garanteixi la viabilitat financera a curt termini de l'Estat espanyol han de permetre una secessió pactada que suavitzi l'enrocament espanyol. Potser serà impossible durant els primers anys posteriors a la secessió però a mitjà termini caldrà buscar la cordialitat mútua i unes relacions intenses i franques. Una relació d'amistat que mai no podrà perdre un punt de vigilància activa i prudent. Realpolitik.

L'endemà de la independència les relacions amb Espanya s'emmarcaran, necessàriament, en una política ibèrica en la que Portugal ha de jugar un paper central. Sense una estratègia que neutralitzi el desequilibri ibèric l'Estat català podria acabar com un apèndix espanyol amb molt poc marge de decisió en àmbits vitals. La maledicció de Lisboa. Portugal no pot enfrontar-se a Espanya i mai no donarà suport al procés sobiranista però hi té molt a guanyar si Catalunya apareix com a estat a l'altra banda de la península. Lisboa i Barcelona, plegades, poden evitar que Madrid es consolidi com a gran megalòpoli ibèrica i únic centre peninsular de referència empresarial. Portugal és la palanca que equilibra la península.
 
2) L’equilibri francès: Andorra ha mantingut la plena sobirania del país a través dels segles gràcies a un hàbil joc entre França i Espanya amb triangulació vaticana. L’estratègia andorrana hauria d’inspirar la geopolítica catalana reforçant la importància d’una intensa relació amb França que faci de contrapès a la inevitable influència econòmica, política i social d’Espanya sobre el seu entorn. França és la clau de volta d’un cert equilibri de poders en aquest racó de l’Europa Occidental. L’estat català haurà d’apropar-s’hi reforçant intensament els lligams amb París, frenant la força expansiva de l’hinterland espanyol posant-se a redós de l’hinterland francès. El flirteig amb la francofonia era alguna cosa més que una maragallada.

3) Alemanya i l’empelt carolingi: Catalunya ha d’aspirar a convertir-se en el referent d’Alemanya al sud del continent. Al cap i la fi serà l’únic estat d’arrel industrial de l’Europa llatina, contribuent net a la Unió Europea, la porta d’entrada a Espanya i Portugal de bona part de les exportacions alemanyes a aquests mercats i la seu operativa a la península de moltes de les seves grans empreses. Si el país és capaç de construir una administració rigorosa i responsable ho tindrà tot a favor per aconseguir un tracte preferent amb Berlín com a node de referència a la regió. L’empelt carolingi, de nou.

4) La Unió Europea, paraigua indispensable: Per a un nou estat a la recerca de legitimitat el reconeixement europeu i la permanència a la Unió resulten gairebé essencials. Potser hi haurà un període transitori d’una certa provisionalitat però la vocació europeista de Catalunya ha de ser total i absoluta. La Unió Europea viu ara mateix enmig d’un cert desconcert i ningú no sap si es tracta d’una crisi de creixement o d’alguna cosa més profunda i greu. Hi ha dubtes sobre el projecte europeu que podrien afectar l’encaix continental de Catalunya però més enllà d’això sembla evident que la Unió ha de jugar un paper clau a l’hora de donar credibilitat, endins i enfora, a l’estat català. Una garantia d’estabilitat estructural molt necessària quan es mira el país amb els ulls d’un inversor global. Noruega i Suïssa potser poden prescindir-ne però seria millor per Catalunya no haver-ho de fer.
 

5) Mediterrània i capitalitat: La capitalitat de la Mediterrània Occidental és la principal oportunitat oberta a la política exterior de Catalunya. El Secretariat de la Unió per la Mediterrània amb seu al Palau de Pedralbes marca el camí. Barcelona, Marsella i Milà es mouen per liderar la regió però l'estat català pot donar una empenta definitiva al rol protagonista del Cap i Casal. Barcelona seria l'única d'aquestes ciutats amb estatus de capital d'estat. Al centre del cercle que formen París, Roma, Tunis, Alger, Casablanca i Madrid i sense els condicionants d'un passat colonial. Atractiva i neutral, Barcelona compta amb el poder tou necessari per aconseguir-ho. Una capitalitat que es pot blindar cultivant la sintonia amb Istambul per fer tàndem exercint un lideratge compartit de tota l'àrea Mediterrània.


6) Amèrica Llatina, la Hispanitat: Barcelona és una ciutat molt atractiva vista des de Caracas, Buenos Aires o Bogotà. La pista d'aterratge a Europa de bona part dels llatinoamericans que treuen el cap al continent per estudiar, emprendre o treballar. A través de l'Estat espanyol els catalans han tingut una presència activa a l'Amèrica Llatina que cal mantenir. Espanya té una enorme influència a Llatinoamèrica però també hi genera antipaties i recels. Un cert rebuig conseqüència de l'actitud ufanosa de l'antiga metròpoli que obre oportunitats a l'acció exterior catalana. Donant continuïtat als lligams econòmics i culturals ja existents per mantenir una relació intensa i creixent. Una part del patrimoni exterior de la Hispanitat ha de continuar en mans de Catalunya. Barcelona ha de seguir sent una ciutat propera i acollidora per a les elits llatinoamericanes.

7) L'Orient més llunyà: El món es reequilibra, el seu centre es desplaça a l'Oceà Pacífic i el continent asiàtic recupera un rol protagonista que va perdre fa tot just dos-cents anys. Mentre l'Àrtic no sigui navegable Catalunya té una enorme oportunitat en la profunditat de la seva costa i ha d'aspirar a convertir-se en el principal node logístic i industrial d'Àsia a la riba nord de la Mediterrània. Les inversions xineses i índies han de seguir el camí que ja van fer japonesos i coreans a la Catalunya de finals de segle XX. El sistema portuari català, el tàndem Barcelona/Tarragona, ha de ser la porta d'entrada de les mercaderies asiàtiques a l'Europa Occidental i cal posar-s'hi bé. Acollir les inversions i vendre participacions en actius estratègics com el port mateix sense els recels dels països europeus més establerts.
 
8) Estats Units, la mirada americana. Europa és cada dia més secundària i irrellevant vista des de Washington i només la consolidació d’un bloc econòmic occidental a través d’un àrea atlàntica de lliure comerç manté el continent a l’òrbita de la Casa Blanca. Potser Catalunya no té res a oferir i no pot cultivar una relació especial amb els Estats Units però ha d’aconseguir no ser mal vista des de la secretaria d'Estat. Els informes del consolat americà de Barcelona deuen situar el país entre els racons més antiamericans i antisemites d'Europa gràcies a la seva esquerra. Seria bo que els cables de la futura ambaixada deixessin ben clar que la política de l'Estat català se situa lluny d’aquesta pulsió. Sense aquest gir no només no es podrà comptar amb el suport passiu de Washington sinó que la seva hostilitat activa serà gairebé segura.

9) Barcelona, la geopolítica de les ciutats. En un món de ciutats, Barcelona ha de tenir un projecte de capitalitat que sintonitzi amb el país però necessita anar més enllà. Barcelona ha de ser una marca i un projecte d’abast global. La ciutat, aquesta ciutat, és un actiu nacional que desborda el país. Fa anys que la diplomàcia de les ciutats guanya importància i ho continuarà fent més enllà del placebo de les nacions sense estat. En alguns fòrums globals l’alcalde de Berlín pot ser molt més important que el president d'Àustria i caldrà assumir aquesta certa bicèfala en l’acció exterior catalana. Sense rivalitats i aprofitant tot el seu potencial d’acció.

10) La immigració com a factor geopolític. Els darrers anys han canviat el rostre humà de Catalunya. El país ha acollit més d’un milió d’immigrants d’arreu del món que hi han arrelat i que hauran de jugar un paper en el futur de l’acció exterior catalana. Milers i milers de catalans amb orígens al Marroc, Bolívia, Argentina, Perú, el Pakistan o la Xina. Una xarxa de relacions familiars i un capital cultural que caldrà explotar en benefici del país. Les empreses catalanes però també la seva política internacional han de servir-se d’aquests caps de pont per relligar el país amb tots els racons del planeta. Els fills de la immigració seran una peça clau del cos diplomàtic català.

 

 *Consell Assessor per a la Transició nacional