Israel, la força d'una societat oberta
_______________________________
Acabades les operacions militars al Líban, la societat israeliana s’aboca a l’anàlisi del conflicte. Les crítiques al govern i a l’exèrcit centren ara el debat públic del país. El malestar s’estén entre alguns sectors per la sensació de que Hisbul·lah ha quedat com a vencedor moral. Hi ha una enorme remor popular al voltant de la baixa preparació dels reservistes i les carències d’equipament i logística que s’han fet evidents durant les operacions al sud del Líban. El mite de la invencibilitat del Tsahal s’ha esquerdat.
Aquesta és però la força d’Israel, i és que en cap país del seu entorn no hi podria haver un debat similar. Algú s’imagina cartes al director als diaris iranians criticant la direcció de l’exèrcit? Seria possible en qualsevol país àrab un moviment crític de soldats reservistes? Més enllà dels països àrabs fins i tot, hi ha en el món algun exercit més popular i de caràcter ciutadà que l’hebreu?
Israel sortirà enfortit d’aquest conflicte per què és una societat oberta que serà capaç de fer una introspecció, escatir responsabilitats i millorar allà on hi ha hagut dèficits. L'opinió pública europea s’equivoca pensant que la superioritat d’Israel ve únicament del recolzament econòmic i militar dels Estats Units. Si una mínima part dels esforços que els països de l’entorn esmercen a odiar Israel es dediquessin a construir universitats, règims democràtics i societats civils fortes el canvi d’escenari a l’orient mitjà seria radical.
És de la llibertat d'on neix el poder d’Israel i és justament per aquest motiu que els amics del sionisme arreu del món esperem que els anys de por i amenaça no acabin portant l'estat jueu a convertir-se en el seu propi enemic.
*
Etiquetes de comentaris: Israel
Barcelona, marca de Catalunya
En la seva projecció internacional, Catalunya
ha d’explotar els avantatges de la marca Barcelona,
abraçant la ciutat amb el millor del país.
L’exposició “
Barcelona & Modernity: Gaudí to Dalí” que es pot visitar fins al proper Juny al Metropolitan Museum de Nova York, ha revifat el debat entorn a l’oposició entre el país i la seva capital. Si per al catalanisme la projecció exterior ha estat sempre una qüestió clau. Enmig del soroll del món contemporani aquesta projecció exigeix comptar amb una marca d’abast global. Per a Catalunya aquesta marca és Barcelona, una eina que seria absurd no aprofitar.
Aquest debat posa de relleu una certa desconfiança entre el país i la seva capital. Catalunya no seria allò que és sense una capital amb el pes específic, l’empenta i el potencial de Barcelona. La ciutat, però, sembla haver oblidat que tampoc no seria allò que és sense el rerepaís que l’alimenta. D’aquí la desconfiança cap a una metròpoli, i una classe dirigent, que semblen haver-se perdut en el somni cosmopolita, balafiant una capitalitat que recollia energies i les sintonitzava cap a un nou impuls.
*
Etiquetes de comentaris: Barcelona
Espai Hayek. Sopar-debat amb Vicent Sanchis. (Sabadell, dc. 15/07)
L’Espai Hayek organitza un sopar-debat amb Vicent Sanchís que tindrà lloc el dimecres 15 de juliol a les 21.00 h. per parlar sobre “Els Mitjans de Comunicació a Catalunya: present i futur”.
Vicent Sanchís ha treballat i col•laborat en distintes publicacions i editorials; ha estat redactor i director de la revista "El Temps"; director de la revista "Setze", suplement en català de "Cambio 16"; director del diari "El Observador"; guionista i director de distints programes televisius ("Converses sobre Catalunya", "Pares i fills", "Così Cosà", "Stromboli"...) director del diari AVUI i president del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació. Actualment és Director de Barça TV i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.
Lloc: Gran Hotel Verdi (Av. Francesc Macià, 62) Sabadell
Preu soci: 30 Euros
Preu no soci: 35 Euros
*
Etiquetes de comentaris: Espai Hayek
Habitatge, preu i valor. Assimilant el trauma.
A poc a poc es va confirmant la falsedat d'un dels mantres econòmics dels darrers anys. Aquell que deia que “l'habitatge no baixa mai”, que el preu dels pisos es mouria sempre entre l'estabilitat i el creixement. La hipnosi col.lectiva va alterar durant un temps la llei de l'oferta i la demanda, però acabada la festa i esvaït el fum de la traca final s'hi comença a veure clar que preu i valor no sempre son conceptes sinònims.
La clau de tot plegat és que per tal que el valor d'un pis concret pugi o baixi no és pas necessari que el seu propietari el vengui, n'hi ha prou que ho faci un veí del mateix bloc per què la percepció de valor d'aquell pis i de tot el barri canviï a l'instant. De la mateixa manera que la venda d'un pis del nostre bloc a preus exhorbitants ens portava, fins fa poc, a creure'ns rics sense haver venut casa nostra, quan un sol veí necessitat es vengui casa seva acceptant el preu que marca una demanda escassa, el nostre pis haurà perdut bona part del valor que fins llavors li atribuïem. Son les accions que es compren i es venen cada dia al mercat les que marquen el valor de la resta. El fet de no vendre-les n'estabilitza el propietari però no pas el preu/valor.
Tots els traumes resulten dificil d'assumir, també els de naturalesa econòmica. Com passa davant d'una malaltia greu o amb la mort d'un familiar en accident de trànsit, la negació és sovint la primera reacció, seguida de l'acceptació i lenta assimilació de la nova realitat. Tranquils senyors, prenguin-se el temps que els calgui!
*
Etiquetes de comentaris: Habitatge
Bojan i Messi, amb llengua
___________________________________________
Més enllà del seu valor futbolístic, les dues grans promeses de l'últim Barça son un bon punt de partida per a
retratar la capacitat d'integració de la catalanitat i alguns dels seus dèficits més evidents. D'una banda en Bojan Kirkiç, una història d'èxit. Fill de bosnià i catalana, nascut en un poble del rerepaís i d'una catalanitat integral. De l'altra en Leo Messi, arribat a Catalunya fa 8 anys quan en comptava tot just tretze. Criat a la Masia, un indret mític, però totalment impermeable a la més mínima catalanitat. No cal dir que no se li ha sentit mai ni un mot en cap altra llengua que la que va portar d'argentina.
En Bojan és un triomf tan natural que no té cap mèrit, en Messi una derrota tan habitual que ja no sorprèn ningú. El dia que un nen de Linyola de mare catalana no se sumi al país la derrota serà consumada, però quan un nen argentí arribi al Barça i faci seu el català serem molt més a prop de deixar enrere la respiració assistida.
Potser resulta frívol i forçat lligar d'aquesta manera llengua i futbol però el cas és que la clau de tot plegat rau en allò que en Bojan i en Messi comparteixen, el Barça. Un nen no pot passar gairebé deu anys al Barça, formar-se aquí com a persona i acabar ignorant totalment la llengua pròpia de Catalunya. És el país en ple, i no només la Generalitat, son els ciutadans i tota la infraestructura social (empreses, associacions, parròquies, ...) els que han de fer possible el miracle de refondre les onades de nous catalans amb la soca que els fa de base. Tots en som responsables però el Barça més que molts.
El Futbol Club Barcelona, per tradició i rellevància social, per catalanitat i per catalanisme, té una responsabilitat que no pot ignorar. Messi, Iniesta, Eto'o i tants altres poden donar un impuls al català que supera de llarg el de mil Normes i mil Quetes. L'equip de Laporta, Rossell, Ingla, Soriano i Oliver ha dignificat la institució i l'ha retornat al catalanisme però no n'hi ha prou. Hi ha molt a fer i molts ulls mirant a can Barça. Amb el proper Messi no podem fallar!
*
Etiquetes de comentaris: Llengua
Defensant la banca (ma non troppo)
Els bancs fan de mal defensar. Al capdamunt de la piràmide de l'ecosistema capitalista i amb tots els trumfos a la mà, és comprensible que despertin més aviat poques simpaties. Tot i això, el seu és un rol essencial per a la creació de riquesa i l'estabilitat monetària en l'economia de mercat. Davant l'allau de crítiques i la fragilitat actual del sistema bancari, en bona part fruit dels seus propis errors, es troba a faltar una opinió a contracorrent que posi en context l'actual enduriment de les condicions de crèdit i defensi la prudència retrobada del sistema financer.
Tot i el tòpic, els bancs no presten diners a canvi de confiança. El seu negoci es basa en facilitar liquidesa a canvi de garanties. Els bancs no venen diners, faciliten liquiditat. Potser els últims anys de disbauxa ens ho han fet oblidar, ni els bancs semblaven recordar-ho, però aconseguir finançament no ha estat mai fàcil ni barat sense unes garanties suficients i sòlides. Escoltant la cridòria mediàtica sembla que els bancs no obren el crèdit perquè no volen, per pur caprici de nen ric o amb la voluntat explicita d'enfonsar l'economia, però no és així.
El cert és que els bancs continuen deixant diners, menys i més cars, però continuen deixant-los quan compten amb les garanties necessàries. Retallant el crèdit, frenant el creixement desbocat dels darrers anys, la banca frena el seu negoci i va en contra dels seus interessos immediats però s'hi veu forçada per dos motius de pes. D'on no n'hi ha no en raja i en un mercat en que l'estalvi fa anys que es va encongir, els nostres bancs han inflat el crèdit endeutant-se en els mercats internacionals. Aquest mateix anys els bancs espanyols hauran de fer front a centenars de milions d'euros de deute i no és estrany que mirin ben prim abans de generar nou actiu sense ingressar cap mena de passiu que el compensi. A banda, les perspectives econòmiques son prou fosques i els nous projectes ja no es poden estudiar amb l'alegria inconscient amb que es feia tot just fa divuit mesos. Ras i curt, hi ha menys diners per a deixar i l'entorn obliga a ser molt més exigent alhora de deixar-los.
Tot i això, continua havent-hi veus que exigeixen als bancs que facin màniga ampla, que no els vingui d'un pam a l'hora de deixar anar el crèdit. Com si no sabessin que l'única cosa pitjor que un crèdit que es denega és un crèdit que no es torna i que, sumat a d''altres, pot acabar posant en perill la solvència del banc i els recursos que els estalviadors (
els únics innocents d'aquest joc) hi han dipositat. Algú dirà que els bancs no juguen net, que fa ben poc que han parat la mà a les ajudes del govern i les noves cobertures públiques. Cert, però si l'executiu té cap interès a salvar la banca espanyola del desastre més val que en tregui les mans. No hi ha millor recepta per a la catastrofe econòmica que gestionar el sistema financer amb criteris polítics. Que ho preguntin sinó al Sr. Miterrand!
*
