Eleccions espanyoles, sobiranisme i llei electoral

tant CiU com ERC guanyarien un diputat si el

repartiment d’escons fos estrictament proporcional

Després de cada convocatòria electoral a les corts espanyoles corre la brama de la reforma electoral. La desproporció entre els resultats de CiU i IU en relació als escons obtinguts és l’argument més dolç per als centralistes obsessionats amb el “chantaje nacionalista”. El cert és que dos escons per tot un milió de vots és un càstig dur per a Izquierda Unida però algú hauria de deixar clar que els diputats sobiranistes hi són per estricta proporcionalitat.

Com es pot veure a la taula que encapçala aquest post, tant CiU com ERC guanyarien un diputat si el repartiment d’escons fos estrictament proporcional. Així doncs el sobiranisme també resulta perjudicat per la Llei d’Hondt. Els grans beneficiaris d’aquest sistema dissenyat per afavorir les majories són justament els grans partits espanyols, PSOE i PP, que reben de regal 16 i 14 diputats respectivament. Consolidant una sobrerepresentació superior al 10%.

Si els espanyols volen evitar la fragmentació i la inestabilitat crònica de països com Itàlia hauran de comptar forçosament amb un sistema electoral que premiï les majories. Allò interessant és que el debat entorn de la llei electoral acabi sempre girant al voltant del protagonisme excessiu dels “nacionalismos periféricos”. Un protagonisme que deriva estrictament de la seva representativitat social.

Els espanyols tenen un problema amb els diputats nacionalistes i la impossibilitat de consolidar majories sense la seva participació. La seva incomoditat és evident. Ni tan sols un sistema que premia les majories i castiga durament els partits minoritaris no aconsegueixen corregir aquesta anomalia. Però el problema no són els diputats, són els electors que els envien a Madrid i sumen allò que sumen. L’estat pot mirar-s’ho com un problema tècnic i tirar endavant una llei electoral que margini el nacionalisme català, al cap i a la fi ja ho ha fet amb els abertzales al País Basc, però tancar el pas a l’expressió electoral del nacionalisme no acabarà amb el sobiranisme. L’abonarà!

Compte amb allò que desitgen, senyors diputats!

.

Pausa llarga

Entre les vacances de Setmana Santa

i les que em prenc jo la setmana següent,

el bloc farà una pausa llarga.

Proper post el dilluns 31 de març.

Fins aviat!

.

Post recuperat. Jaume Renyer i l'ERC de la llibertat

Després de la gran davallada d'ERC en les eleccions del passat diumenge es confirma el total fracàs de l'estratègia tripartita per als interessos republicans. S'apropen canvis i ball de bastons de cara al proper congrès. Els esdeveniments dels últims dies deixen clar que el tàndem Uriel Bertran-Jaume Renyer jugarà un paper important en la definició del futur d'ERC.

Aprofito per recuperar un post del passat octubre dedicat a en Jaume Renyer i la seva visió republicana. Una esperança per a l'ERC de la llibertat i el futur del sobiranisme.

Jaume Renyer i l'ERC de la Llibertat

Tot i que la Conferència Nacional d’aquest passat dissabte confirma la tensió entre els militants, el cert és que la trajectòria d’ERC al llarg dels darrers cinc anys fa evident l’aposta de la direcció per un model ideològic d’esquerra clàssica aliè a la tradició pròpia del partit. Una Esquerra de base marxista, enamorada de la intervenció estatal i recelosa de tot allò que no controla. Una Esquerra que creu entendre bé el que es governar, com qui pica ferro, però amb dificultat per a fer país en complicitat amb la societat civil. Una Esquerra que aposta pel poder dur en un moment en que, arreu del món, el poder tou guanya protagonisme.

A ERC hi ha, però, una altra ànima que busca corregir el rumb. La que defensa les tres sigles del partit enfront d’aquells que impulsen l’Esquerra a seques com a nova imatge. Aquesta és l’ànima republicana d’ERC que en Jaume Renyer apunta amb el seu darrer llibre: “L’Esquerra de la Llibertat”. Impulsant el Republicanisme, una tradició política pròpia del país que entronca amb una línia de pensament amb vigència renovada arreu d’Europa, amb Maurizio Viroli i Philip Pettit com a principals exponents. A “L’Esquerra de la Llibertat” es ressegueix el fil roig de l’aspiració de llibertat personal i col·lectiva que acompanya tots els moments brillants de la nostra història fins al Desastre Nacional de l’any 1939. Una línia de pensament que evita supeditar l’individu a la societat però que no ignora el relleu de la realitat col·lectiva, superant un enfrontament entre socialistes i conservadors basat en un món que ja no existeix. Un Republicanisme que hauria de transformar ERC per afrontar amb força renovada l’indispensable procés d’emancipació nacional del país.

Tal i com exposa a “L’Esquerra de la Llibertat”, per a en Jaume Renyer es evident que “entre el PSC i ERC no és possible una aliança estratègica; només és possible una aliança tàctica”. Defensant, per tant, la necessitat d’abandonar la via de supeditació al PSC per buscar la creació d’un “moviment sobiranista prou fort per arrossegar l’estricte autonomisme de CiU cap a posicions coherentment nacionals”. Una opció que tindrà la oportunitat de defensar en el proper procés intern d’elecció de candidats a Corts per Tarragona. Un procés en que els militants hauran d’escollir entre l’ERC del segle XXI i l’Esquerra del XIX, entre la necessitat d’aixecar un procés d’emancipació nacional ben travat i la fe que demana la pastanaga del referendum el 2014.

En aquesta i d’altres comtesses internes, d’ara fins al proper Congrés, ERC s’hi juga el futur del partit i bona part del futur del país. La responsabilitat dels militants no és poca!

..

5 idees sobre el resultat del 9M

Emprenyats sí, porucs també: L’escombrada socialista d’aquest darrer diumenge podria fer pensar que el català emprenyat ha estat un miratge, un artifici periodístic brillant però allunyat de la realitat del país. El cert és, però, que l’índex de satisfacció (insatisfacció!) política continua assenyalant un alt grau d’incomoditat i queixa. Així doncs com s’entén el resultat del diumenge? Doncs en clau poruga. El català emprenyat existeix però es veu superat de llarg pel català poruc. El català acollonit pel PP que faria qualsevol cosa per evitar un nou govern popular, fins i tot votar socialista.

Miopia republicana: Un 25% de l’electorat d’ERC l’any 2003 va abandonar el partit l’any 2006. Potser perquè un de cada quatre electors republicans sospitava que el tàndem Carod-Puigcercós era capaç de fer President en José Montilla. No s’equivocaven. El segon tripartit ha costat a ERC una pèrdua del 50% del vot a les municipals i una caiguda encara més gran a les generals d’aquest diumenge. El fracàs del 2006 es va tapar amb el nou govern, la topada a les municipals la va pagar en Portabella i ara sembla que en Puigcercós posarà ordre com si no hagués passat res. Que coi ha de passar a can republicà per que s’adonin que l’error és haver regalat la generalitat al PSC més PSOE? És clar que acceptar l’error voldria dir canvi de cadires i això sempre costa...

Els catalans que voten PP: L’escombrada socialista és una reacció del català poruc a quatre anys d’anticatalanisme salvatge del Partit Popular. El PP va apostar per fer de Catalunya l’ase dels cops, confiant que l’èxit a Espanya compensaria la diferència d’escons amb el PSOE a Catalunya. En aquesta situació, quan els populars han atacat durant quatre anys totes les necessitats i les exigències catalanes, de la llengua al finançament passant per les infraestructures, el bon resultat del PP català resulta preocupant. Com és possible que en ciutats com Reus i Tarragona el PP superi CIU? La bossa de votants catalans al marge de tots els consensos de país té una entitat més gran que no semblava.

CIU, i ara què?: El bipartidisme salvatge ha acabat per fer bo el pobre resultat convergent d’aquest diumenge. Els onze escons combinats amb el resultat de PSOE i l’atomització de tota l’esquerra alternativa deixen CIU en situació d’influir sobre el govern espanyol. Es pot jugar a fer servir la clau quan no es governa Catalunya? El més perillós és que una possible crisi d’ERC en paral·lel a l’aliança PSOE-CIU a Madrid pugui precipitar l’experiment sociovergent. Sortir del foc montillenc per caure a les brases d’en José Zaragoza. La temptació pel poder serà forta a can convergent.

Sobre el vot en blanc: La crida al vot en blanc com a toc d’atenció als partits catalanistes ha estat un fracàs. Tot i que el vot en blanc s’ha doblat, l1’5% del vot no envia cap missatge a CIU o ERC. L’electorat sobiranista s’ha amagat entre l’abstenció i el vot útil socialista. Serveix de res el vot en blanc o nul com a eina de participació? De ben poca cosa si no està organitzat, i potser ni tan sols així. Reconec el meu error.

.

Risc de majoria absoluta

Els últims quinze anys han fet oblidar les majories absolutes

del PSOE, tan semblants als deliris aznarians

PSOE o PP, PP o PSOE, un dels dos grans partits espanyols quedarà com a vencedor en les eleccions del proper diumenge. Però tot i que les enquestes presenten resultats ajustats, sembla que només el PSOE podria fer-se amb la majoria absoluta. En unes eleccions que Catalunya no pot guanyar, una majoria absoluta és l'autèntica derrota. L'horitzó més fosc possible.

El vot anti-PP té tanta força que pot acabar portant a un resultat pitjor que aquell que es vol evitar. Els últims quinze anys han fet oblidar les majories absolutes del PSOE, tan semblants als deliris aznarians. El risc d'un govern Rajoy dèbil compensa amb escreix l'esforç d'evitar un govern Zapatero omnipotent i tancat a qualsevol proposta catalana.

El catalanisme arriba desorientat a aquestes eleccions i són molts els que esperen el proper dia 10 per fer foc nou. El que cal tenir clar és que votar ZP per evitar un govern Rajoy pot acabar essent un gran error.

-

Twitter

El Twitter és un bloc en petites dosis i a mil per hora. Fa pocs dies que jugo amb l'invent i encara no sé ben bé que fer-ne. Ara, resulta divertit!

El meu Twitter (Aquí)

Alguns apunts recents al Twitter:

marcarza Conversa amb whisky d'ahir nit. I si girem la truita i comencem a fer de Bolívar a Madrid i de Bismarck a Catalunya...? 27 minutes ago

marcarza El fet que les eleccions siguin el 9M i no el 2M (que hauria estalviat la mala dada d'atur) demostra que en ZP no s'esperava la crisi? 09:15 AM March 04, 2008

marcarza Al tren, escoltant el debat. Com poden parlar d'economia sense parlar de productivitat? Però si és la bala de plata! 10:36 PM March 03, 2008

marcarza Fantàstic video d'en Martin Varsavsky defensant la figura de l'emprenedor. No us el perdeu. http://tinyurl.com/3xed72 02:43 PM March 03, 2008

marcarza Provant d'enllestir un post (xa PB) sobre la desafecció política com a gran oportunitat del catalanisme. La política 2.0 és el remei. 12:00 AM March 03, 2008

.

Vot jove, sobiranisme i crisi democràtica

Fa uns dies el RACòmetre feia saltar l’alarma sobiranista apuntant que els votants joves es decantaven principalment pel PSC i el PP, però una segona lectura de la mateixa enquesta assenyala oportunitats i un camí a seguir. Entre els joves de 18 a 24 anys, és l’abstenció qui realment guanya en “intenció de vot”. Segons l’enquesta, un 27,2% dels nous electors, tants com votarien el principals partits espanyols, tenen decidit no apropar-se als col·legis el proper diumenge. Més encara, el vot en blanc, tot i que sense quantificar, és més fort entre els joves que en qualsevol altre col·lectiu d’edat. Per sobre el vot a l’espanyola, allò que defineix amb més claredat el vot jove és l’allunyament del sistema polític i la desafecció democràtica.

Tot i que cal recordar que aquesta anàlisi es basa en una enquesta, sembla que els joves del país segueixen, de forma més marcada, una tendència general de la societat catalana. Els esquemes de participació política i representació democràtica han quedat obsolets i necessiten una revisió profunda que reinventi el sistema. Aquest no és un fenomen exclusivament català, documents com el britànic “Power to the People” i llibres com el francès “La Primavera de la Política” demostren que aquesta crisi és compartida per bona part de les democràcies consolidades. Ara bé, tal i com fa evident l’”Informe Sobre la Qualitat de la Nostra Democràcia” presentat fa uns mesos pel Grup Hayek, a Catalunya la crisi del sistema és profunda i creixent. Un fenomen que representa una gran oportunitat de creixement per al sobiranisme si aquest moviment sap protagonitzar un canvi que s’ exigeix cada cop amb més força.

La política com a impostura té els dies comptats. La nova ciutadania, els joves en especial, exigeix formes de participació que permetin una influència real i s’allunya d’un vot aïllat que ja no satisfà les seves expectatives. L’eix dreta/esquerra en solitari demana un compromís massa genèric que es fa cada cop més difícil en un món de complexitat creixent. És obvi que l’estructura de classes del segle XIX no pot respondre en solitari a totes les qüestions del segle XXI. Es prepara un canvi, de la política del discurs 1.0 a la conversa 2.0, que servirà d’impuls a qui en prengui el lideratge. Ho sabrà fer el sobiranisme? Hi ha qui comença a demostrar que sí.

.